Encara que sembli que literàriament Jordi Llavina (Gelida, 1968) hi hagi estat sempre, i sempre com a poeta, el cert és que no va ser fins al 2005, amb 38 anys, que va debutar en el gènere guanyant el premi Ciutat de Mallorca per La corda del gronxador (Moll). De llavors ençà ha publicat nou poemaris més, sovint guanyant altres premis entre els quals destaca el Carles Riba 2022 per Un llum que crema (Proa), als quals ara suma un nou títol, El test de la flor malva. Poesia 2006-2025 (Pagès), una autoantologia que recorre la seva obra lírica a més d’un poema inèdit dedicat a la memòria del seu gran amic Àlex Susanna.
El poeta i crític literari repassa la seva carrera poètica a l’antologia ‘El test de la flor malva’
Encara que sembli que literàriament Jordi Llavina (Gelida, 1968) hi hagi estat sempre, i sempre com a poeta, el cert és que no va ser fins al 2005, amb 38 anys, que va debutar en el gènere guanyant el premi Ciutat de Mallorca per La corda del gronxador (Moll). De llavors ençà ha publicat nou poemaris més, sovint guanyant altres premis entre els quals destaca el Carles Riba 2022 per Un llum que crema (Proa), als quals ara suma un nou títol, El test de la flor malva. Poesia 2006-2025 (Pagès), una autoantologia que recorre la seva obra lírica a més d’un poema inèdit dedicat a la memòria del seu gran amic Àlex Susanna.
“És un poema llarg que pertany a un llibre que ja tinc escric, La ferida, que té dos grans eixos, una pèrdua amorosa i la pèrdua física i real de l’Àlex, a qui vaig conèixer als anys vuitanta quan jo feia de carter als estius”, explica Llavina, que en el poema recorda com “cinc dies abans que es morís, quan ja estava molt minvat i no tenia forces de res, em va dir que parlem poc de la mort, i tenia tota la raó, perquè no en parlem com a fenomen, si no és de la gent que ens ha abandonat”.
Amb tot, concedeix que “la poesia i la filosofia ens preparen per a la mort, per entendre que el viatge temporal potser és menys tràgic que no ens pensem. Eros i Tànatos sempre van de bracet”. El llibre és ple de poemes d’amor, “que és la font nutrícia de tot el que vivim, però no només el romàntic, sinó també l’amor de l’amistat i el dels fills, que és incondicional i innegociable. Hi ha una composició d’amors diversos més enllà de l’amor-passió, que a més en el meu cas no acaba d’anar mai bé, mentre que en canvi la resta d’amors són sòlids i són fonamentals”. “No és que jo hagi tingut més mala sort o menys que un altre, simplement ho he visc d’una manera que tendeixo a dramatitzar les coses i a no saber-les conservar. Per mi l’estabilitat és molt important, però no n’he tingut mai; sempre m’he sentit molt lliure”, assegura.
No evita les contradiccions aparents, si en un poema afirma que “no hi ha res a salvar amb un poema” (de Vetlla) i en un altre que “la poesia serà la meva herència” (a Ermita): “Hi ha persones que necessitem la poesia i ens és molt valuosa, perquè és una ponderació de la vida, de la bellesa i de la veritat, però la poesia és gairebé irrellevant, molt poca gent en llegeix i encara menys recorden un poema de memòria, tot i que també pot ser el gènere que més perdura ni que sigui en un simple vers”. Per ell, cal tenir clar que la poesia “tracta amb un material que vol ser una veritat infrangible, però és ficció”.
“En la meva poesia hi ha sentiment de buidor, d’absència i de pèrdua, però sempre hi ha esperança”
Per fer l’antologia, Llavina afirma que no li ha costat especialment, “excepte en el cas dos llibres que són un poema llarg, Vetlla i Ermita, que costen de desenquadernar, perquè són unitaris, com també ho és en certa manera L’anell, però allà hi ha materials diversos. Crec que n’ha sortit una selecció bastant ponderada en què es veu molt bé diacrònicament com vaig començar i com vaig avançant”. Hi veu una evolució, l’autor? “Hi ha poetes, com T.S. Eliot, que fan grans canvis, però no és el meu cas. El que començava a dir l’any 2005 és més o menys el que he anat dient després, hi ha un baix continu força clar, sense grans salts. Crec que és bastant coherent, amb una preocupació per la forma i pel lèxic, amb una certa pruïja per dir les coses endreçades. Hi ha els poemes que tenen més pes, perquè amb deu llibres sí he vist que hi ha coses més prescindibles que altres”.
“Encara que potser no soc tan serè com Francesc Parcerisas, soc un vitalista, amb un to elegíac que canta el que es perd, que és la meva corda principal, però ja no faig drama de res, hi ha un cert estoïcisme de veure passar les coses i acceptar que passen”, continua l’escriptor. “En la meva poesia hi ha sentiment de buidor, d’absència i de pèrdua, però, amb poques excepcions, sempre hi ha esperança”, afegeix.
Tot i que va debutar com a novel·lista i fins i tot va guanyar el premi Josep Pla amb Nitrato de Chile –una novel·la que rebutja i creu que “s’hauria hagut de quedar en un calaix, és un bunyol en el qual no m’hi reconec, li tinc una animadversió manifesta”–, Llavina se sent essencialment poeta: “Ara estic escrivint dos textos que són novel·les, però la meva visió no és l’arquitectònica d’un novel·lista, no veig la història, sinó el detall significatiu, malgrat que m’hi he aventurat i ara hi torno, i de fet m’agrada molt escriure prosa no narrativa”.
Després d’haver dirigit cinc anys el programa radiofònic diari Fum d’estampa a l’extinta i enyorada Catalunya Cultura i participat en altres espais de ràdio i televisió, Llavina va tornar a exercir de professor d’institut, feina que ha compaginat amb la crítica literària i amb l’escriptura, que continua sent el seu gran afany: “A banda de l’institut, que és un traüt constant i és la disbauxa permanent, duc una vida quasi eremítica, i estic desitjant jubilar-me per estar en silenci gairebé tot el dia i dedicar-me a fer el que em ve de gust, que és, en aquest ordre, a llegir i escriure, el màxim plaer”.
Cultura
