Fa més de 25 anys que Carles Rebassa (Palma, 1977) duia a dins Prometeu de mil maneres (Univers), la novel·la amb què ha guanyat el premi Sant Jordi, i que narra la vida d’un noi, en Prometeu, que treballa de cambrer a Palma, ciutat on retrata la lluita de classes, però també l’empenta del desig quan s’enamora del fill de la propietària d’un petit imperi empresarial, en un estil molt marcat que va canviant i transformant-se.
L’escriptor mallorquí narra una passió incendiària a ‘Prometeu de mil maneres’, premi Sant Jordi
Fa més de 25 anys que Carles Rebassa (Palma, 1977) duia a dins Prometeu de mil maneres (Univers), la novel·la amb què ha guanyat el premi Sant Jordi, i que narra la vida d’un noi, en Prometeu, que treballa de cambrer a Palma, ciutat on retrata la lluita de classes, però també l’empenta del desig quan s’enamora del fill de la propietària d’un petit imperi empresarial, en un estil molt marcat que va canviant i transformant-se.
“L’escriptura dura tota la vida, sempre estàs prenent notes mentals o físiques que t’acompanyen durant anys i anys i que no saps mai quan faràs servir”, assenyala l’escriptor per justificar que durant més de mitja vida hagi estat treballant en aquesta novel·la. “L’espurna va ser a partir d’El Prometeu mal encadenat d’André Gide, en la versió de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan se’m va ocórrer el personatge centrat en un ambient laboral determinat, perquè jo també vaig ser un noi de 24 anys que vivia a Palma i treballava de cambrer en una cafeteria de l’estil, i a partir d’aquí va anar sortint l’ambient, i a poc a poc vaig anar pensant com plasmar aquella sensació”.
Per aconseguir-ho, barreja de manera calidoscòpica estils i gèneres, i ara opta per la lírica desfermada o pel policíac quan sembla que tot haurà de girar al voltant d’un assassinat, però les mil formes de contar tot allò que hi passa duen l’escriptor a jugar amb el lector: “Tenia la idea que fos com diverses novel·les alhora, amb estils diferents i coses que no necessàriament lligaven d’una part a l’altra. També buscava que fos com una auca, perquè un dels textos transversals del llibre és el poema Auca, de Rosselló-Pòrcel”, explica.
Hi ha més referents literaris, amb citacions ocultes per a qui les sàpiga trobar, construint un palimpsest de lectura: “És el teu patrimoni i t’acompanya en el dia a dia en l’anàlisi del present, la configuració del pensament i necessàriament en l’escriptura. És com una cartografia de referents, espais comuns que escric perquè els trobis i et remeti a un autor o a una idea”, aclareix, i fins i tot els títols dels capítols tenen ecos de Joan Alcover, Boris Vian, Gil de Biedma, Narcís Oller, Bernat Metge, Ausiàs Marc o fins i tot la pel·lícula dels germans Coen O brother.
Sobre el joc d’estils, també assegura que, tot i que comença parlant d’un assassinat, “no s’explicita si és una mort física o d’una altra naturalesa fins a un moment determinat, quan s’entra en un registre de novel·la negra, però tampoc no agafa la centralitat del text, sinó que és un dels rierols. Per mi el tema principal és aquesta lluita pel domini, tant si és personal com si és econòmic o de relació, lluita que en aquest llibre sempre té una fi catastròfica”. Un desig que crema: “És un Prometeu com si anés pel món amb una bengala d’aquestes de festa i semblés que podria crear un gran incendi”. En tot cas, també assenyala que “la coherència és com un virus intel·lectual del nostre temps, però quan entres en una societat governada i establerta de manera vertical, la traïció a un mateix és una cosa constant, ens passa a tots”.
“Volia fer una descripció vertical, una mica dantesca i tot, d’aquestes estructures de poder petit que ara estan sent absorbides, perquè aquestes famílies de tota la vida se’n van a la merda perquè han arribat gent amb més diners i amb altres projectes”, diu, perquè així va ser Palma, ciutat que la novel·la també homenatja amb el mirall del poema de Rosselló-Pòrcel, també en un sentit irònic, crític, nostàlgic, mirant cap endarrere i mirant una mica cap endavant, i amb gairebé cent anys de diferència. És un homenatge i també una reivindicació de la ciutat que hi ha darrere del turisme, l’especulació, el PP. És una mirada proustiana de Palma, un espai al qual pots tornar sempre des de la memòria o amb l’escriptura, però no físicament o vivencialment”.
“És una mirada proustiana de Palma, un espai on només pots tornar des de la memòria o l’escriptura”
Un altre dels elements importants a l’obra és la llengua, que no intenta ser naturalista perquè defuig “ser una representació fotocopiada de la llengua del carrer, faig servir una llengua que no és essencialment de Palma ni de Mallorca, sinó catalana. A més, com que hi ha molta oralitat, diàleg i llenguatge espontani, de vegades cal inventar expressions”, una expressivitat que es desenvolupa, per exemple en la manera d’insultar: “L’insult és una de les expressions més netes de l’ànim i de l’ànima, i té molta força”.
Tot plegat amb uns personatges que el narrador no jutja: “Tothom estima i és estimat, i no m’agrada la literatura moralitzant, perquè com diu en Prometeu, tothom és un fill de puta quan se troba en un moment determinat”.
Sense ser un manifest contra l’homofòbia, també és un dels temes que hi surten: “En Prometeu ho viu com si fos a l’eix del perill, però la novel·la mostra l’homofòbia connatural d’aquestes organitzacions de feina salvatges. L’homofòbia encara continua, de vegades per un dit que assenyala o per la vergonya profunda que un sent perquè l’han educat dins aquesta vergonya, encara que hagis fet tots els processos polítics possibles per alliberar-te’n, sempre la tindràs”.
Cultura
