A Palestina, una noia coincideix a l’últim curs del batxillerat amb un ex-pres que a més ajuda la mare a la botiga de falàfel al costat de l’escola. Quan acabi el curs, ella anirà a una universitat israeliana i ell maldarà per ajudar en l’economia familiar, a la botiga, netejant la platja o en un taller d’artesania. Els protagonistes de la nova novel·la de l’escriptora palestina Adania Shibli (Arab al-Shibli, 1974), Engany (La Magrana/Random House) no tenen nom, no sabem en quin lloc de Palestina són, ni tampoc els anys en què passa l’acció, tot i que l’absència de mòbils delata que pot ser a finals del segle passat.
L’escriptora palestina narra dues vides sense futur a ‘Engany’
A Palestina, una noia coincideix a l’últim curs del batxillerat amb un ex-pres que a més ajuda la mare a la botiga de falàfel al costat de l’escola. Quan acabi el curs, ella anirà a una universitat israeliana i ell maldarà per ajudar en l’economia familiar, a la botiga, netejant la platja o en un taller d’artesania. Els protagonistes de la nova novel·la de l’escriptora palestina Adania Shibli (Arab al-Shibli, 1974), Engany (La Magrana/Random House) no tenen nom, no sabem en quin lloc de Palestina són, ni tampoc els anys en què passa l’acció, tot i que l’absència de mòbils delata que pot ser a finals del segle passat.
Els seus personatges, explica l’autora, que ha vingut a Barcelona convidada pel CCCB per participar en La Setmana del Llibre en Català, estan aturats en una sensació que no hi ha futur, amb l’única excepció que la situació empitjora: “És un luxe tenir un passat, un present i un futur, perquè vol dir que pots planificar i el món et dona la benvinguda. El futur dels palestins, com el dels meus personatges, està impedit pel seu passat, que esdevé present i es converteix en un moviment circular que els impedeix participar en la vida. No només estan exclosos de les activitats normals, sinó que estan exclosos del temps. El nostre passat s’elimina dels llibres d’història, el nostre futur ni tan sols es discuteix, estem reduïts al present. I dins d’aquest present, mai no podem reflexionar sobre el passat ni sobre el futur. Si no se’ns permet moure’ns lliurement pel lloc, se’ns permetrà moure’ns en el temps? No. Quan el temps esdevé un cercle i es converteix en una trampa, ets castigat constantment, només néixer. Això és el que fa l’ocupació israeliana, et treu tota perspectiva de futur”.
L’absència de noms també té raons de fons: “Quan Ulisses cega Polifem, l’heroi es fa dir Ningú, i em va quedar gravat perquè això a la inversa és el que passa als palestins. A la premsa israeliana no s’esmenten mai els noms dels palestins que l’exèrcit israelià ha mort, ni tan sols que algú ha estat assassinat: ningú és la víctima, ni l’autor. La meva escriptura treballa molt amb allò que queda, encara que no tingui nom. Donar un nom i treure’n un. Quina relació podem crear amb les persones, si els traiem els noms? Desapareixen en el moment en què no els anomenem?”.
La llengua, en aquest sentit, és primordial, perquè “a l’escola en teoria han après hebreu, però malament. Pots anar i dir ‘On és Déu?’, però no ‘On puc agafar l’autobús?’. Els protagonistes no poden seguir els seus somnis i es converteixen en ésser humans secundaris, pateixen unes violències que tenen lloc cada dia però no ens aturem a dir que és un crim”, continua l’escriptora, que viu a cavall entre Palestina i Berlín. “A Palestina, la llengua dominant és l’hebreu i has de navegar per un sistema de burocràcia en hebreu. Com que no el parles bé, et fan fora del sistema del qual depens. Si no saps parlar correctament la llengua dominant, pots donar una resposta incorrecta i et poden acusar de qualsevol cosa. En el cas de l’estudiant, si suspèn els estudis, quines oportunitats tindrà a la vida?”, diu, i recorda que això passa en general amb tots els migrants, com amb tants exiliats de la revolució siriana el 2015, que tenien bones professions i eren universitaris, però a Europa es van convertir en ningú perquè de sobte tota la seva riquesa no té lloc a la societat. I no és equitatiu, perquè en canvi sí veus metges occidentals que van a altres llocs del món on ningú els exigeixen que parlin l’idioma d’aquell país”.
Si la primera novel·la, Un detall menor (Navona/Hoja de Lata) estava centrada en un violació –i el 2023 va encendre la polèmica perquè la Fira de Frankfurt va cancel·lar que li lliuressin el premi LiBeraturpreis–, aquí les violències són, fins a cert punt, menors o distants, però íntimes i constants. “És la violència diària amb què convivim els palestins, els actes diaris de trencar-te que ningú nota des de fora. Per exemple, la noia va a la universitat, és clar que és molt intel·ligent i sensible, però l’empenyen i la redueixen; sense ocupació potser seria una gran científica, però la situació ho impedeix”, diu Shibli.
Això també la duu a criticar el funcionament de moltes oenagés, també a la novel·la, perquè “abans que vinguessin, la societat palestina treballava per trobar solucions amb els seus propis mitjans. Si ens tancaven les escoles, els veïns s’unien i ensenyaven els nens. No hi ha mercats? Feien horts. Però arriba l’oenagé i té un programa, i la societat s’ha oblidat de com fer les coses, perquè aquestes organitzacions han assumit el seu paper, i a sobre sovint posen condicions humiliants per rebre ajudes”.
Els seus protagonistes viuen aïllats entre la gent i “senten una gran solitud espiritual i intel·lectual que de vegades els fa triar el silenci, però també troben maneres de connectar amb la natura i els animals”, que no són bons ni dolents i el vincle pot ser fins i tot violent, però ens porten un aprenentatge, com ara que “també la natura està sent atacada avui”. Al llarg de la novel·la un ocell indeterminat persegueix l’ex-pres, la noia veu arreu un camaleó, o és assetjada per un lloro. Una relació amb els animals que ella ha begut directament de la mil·lenària tradició literària àrab, com Al-Jàhidh, que al segle IX va escriure el monumental Llibre dels animals o, al segle X, Al-Mutanabbi, considerat el millor poeta àrab de tots els temps.
Al llibre, mentre que el noi es manté lligat a la família i en especial a la mare, quan la noia va a la universitat és com si tallés del tot els llaços familiars. “Són de classes diferents, ell és pobre i sent l’obligació i la responsabilitat d’ajudar a casa, però té una relació difícil amb la mare i sempre que intenta trencar amb el seu petit món és castigat i ha de tornar. Ella, en canvi, és un esperit més lliure, però acaba més marginada, castigada per haver tingut el somni de contribuir a la societat, fins que no queda ni rastre de la seva vida”, assenyala l’escriptora, que afegeix que els sistemes colonials “intenten trencar la idea de masculinitat. Els soldats israelians humilien els homes però no les dones, perquè n’hi ha prou que les dones i els nens vegin com l’home és humiliat o, fins i tot, com el maten. Això fa l’ocupació israeliana, trencar l’home palestí, i per això a les presons hi ha tants més homes que dones. Quan arresten un noi, la mare pot lluitar per intentar evitar-ho, però si ho fa el pare el mataran immediatament, i un home no pot dir ni una paraula. Si ets un nen que sap que el seu pare no el protegirà, què et queda? Entens que no tens res”.
Cultura
