La gosadia de Nao Albet i Marcel Borràs no té límits. A la seva obra anterior, De Nao Albet i Marcel Borràs (TNC, 2023), ja van anunciar que el proper que farien seria una òpera. I feia temps que tenien la idea entre cella i cella. Això és, doncs, Els Estunmen, una òpera contemporània que té tots els ingredients que la parella artística ha desenvolupat des que van estrenar Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach (TNC, 2013): acció, aventures, discurs polític, autoparòdia i una trama que no saps per on et farà esclatar el cap. La idea és clara: ja no hi ha herois, el mascle per antonomàsia ha mort i ells en representen el funeral. Han estat a l’altura del que ens esperàvem?
Nao Albet i Marcel Borràs estrenen la seva primera òpera al Teatre Lliure
Autoria i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs
Música: Fernando Velázquez
Intèrprets: Núria Lloansi, Sandra Ferrández, Gabriel Díaz i Vicenç Esteve Madrid, entre d’altres.
Teatre Lliure, Sala Fabià Puigserver (16/IV/2026)
La gosadia de Nao Albet i Marcel Borràs no té límits. A la seva obra anterior, De Nao Albet i Marcel Borràs (TNC, 2023), ja van anunciar que el proper que farien seria una òpera. I feia temps que tenien la idea entre cella i cella. Això és, doncs, Els Estunmen, una òpera contemporània que té tots els ingredients que la parella artística ha desenvolupat des que van estrenar Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach (TNC, 2013): acció, aventures, discurs polític, autoparòdia i una trama que no saps per on et farà esclatar el cap. La idea és clara: ja no hi ha herois, el mascle per antonomàsia ha mort i ells en representen el funeral. Han estat a l’altura del que ens esperàvem?
La resposta és complexa. La posada en escena és espaterrant, com col·loquen la història en l’espai. El joc del doble, entre l’actor i l’especialista, és brillant: els stunts no només doblen les estrelles en les escenes d’acció, sinó que també tenim els cantants d’òpera que doblen els actors i l’actriu. Albet i Borràs utilitzen una quantitat de recursos molt gran i sempre amb saviesa. Res és sobrer: efectes especials, gent volant, combats, armes de foc i drama. Els estunmen és una metralleta d’imatges sense treva.
Una altra cosa és el discurs que sustenta tot això. Al centre de la història tenim l’Evangelina (Núria Lloansi) i, en segon terme, el seu marit, en Klaus, el fill dels quals perpetra una massacre com les veiem cada poc als EUA. Ella vol saber per què i emprendrà un viatge que travessarà l’obra. Enmig, hi ha els stunts, personatges reals que ens aniran explicant la seva vida. Al voltant, Albet i Borràs que entren i surten de la trama i ofereixen el punt de vista ideològic de la funció, narradors disfressats. I, entrecreuant-se amb el conjunt, diferents línies argumentals que miraran de reblar el clau. I és aquí on el muntatge, per moments, grinyola perquè no arribem a saber si el que ens expliquen és de debò o bé és una paròdia. Hi ha una escena final, protagonitzada per en Klaus, que ens provoca molts dubtes. El gran greuge és no aixecar la tapa del vàter per pixar? Les dones necessiten que quatre paios es vesteixin de Casíope, Persèfone, Ariadna i Àrtemis amb colors de Marvel per ajudar-les en la seva croada?
La música de Fernando Velázquez és un viatge per la història de l’òpera, des de Monteverdi a Stockhausen, passant, és clar, per Wagner. A voltes, sembla que la complexa trama ordida per Albet i Borràs no la deixi enlairar-se del tot, amb un Gabriel Díaz (contratenor) i una Sandra Fernández que tenen breus instants de lluïment. Amb tot, Els estunmen és una òpera vibrant, sense fissures, on Albet i Borràs demostren què poden fer si disposen de prou recursos per donar vida a les seves idees. Que els deixin fer el Ring!
Cultura
