Com cada dos anys, la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs reprèn la seva missió de ser la prova vivent de què qui associa exposicions d’alt nivell i grans noms amb les metròpolis s’equivoca. Fins al 18 d’octubre, Palafrugell acull una de les cites culturals més esperades de l’estiu, que ofereix una panoràmica de la gran fotografia, tant local com global, a través d’11 exposicions distribuïdes per diferents espais de la ciutat. Atenta als debats socials i a la difusió de la fotografia com a expressió cultural i eina d’alfabetització visual, la biennal torna a reivindicar aquest any el poder de la imatge com a testimoni i reflexió.
La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs reuneix onze exposicions, encapçalades per Dorothea Lange i Sergio Larraín, i reivindica la fotografia com a eina de memòria i reflexió social
Com cada dos anys, la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs reprèn la seva missió de ser la prova vivent de què qui associa exposicions d’alt nivell i grans noms amb les metròpolis s’equivoca. Fins al 18 d’octubre, Palafrugell acull una de les cites culturals més esperades de l’estiu, que ofereix una panoràmica de la gran fotografia, tant local com global, a través d’11 exposicions distribuïdes per diferents espais de la ciutat. Atenta als debats socials i a la difusió de la fotografia com a expressió cultural i eina d’alfabetització visual, la biennal torna a reivindicar aquest any el poder de la imatge com a testimoni i reflexió.
El viatge de Dorothea Lange
Qui assumeix el protagonisme d’aquesta edició és la nord-americana Dorothea Lange, una de les grans mestres de la fotografia documental del segle XX. La seixantena de fotos exposades en l’Espai Cultural La Bòbila inclou la que, el 1936, la va coronar com a autora d’una de les imatges més icòniques del segle: Mare migrant, que retrata Florence Thompson amb els seus fills en un campament de recol·lectors de pèsols a Califòrnia.
La imatge és el resultat de l’extensa feina que Lange va realitzar als anys trenta i quaranta per a l’agència governamental Farm Security Administration, documentant les dures condicions de vida de les famílies agrícoles nord-americanes durant la Gran Depressió, una tasca els resultats de la qual poden veure’s en la biennal. L’exposició es complementa amb diversos textos del Nobel de Literatura John Steinbeck. És ell que il·lustra amb paraules la realitat que Dorothea va capturar amb “una sensibilitat única i un posicionament ideològic que no va abandonar per estar treballant per al govern”, segons la comissària de la biennal, Maria Planas.
Dorothea Lange. Un llarg viatge va acompanyada, en el mateix espai, per la mostra Local és global, que, per a Planas, busca mostrar que “poc ha canviat en el segle XXI. Continuem amb els mateixos problemes i crisi; aquestes només adopten altres formes”. Les imatges, procedents de la col·lecció d’art del Banc Sabadell i comissariades per la Fundació Photographic Social Vision, evoquen temes com la migració, les guerres, el canvi climàtic, la sobreexplotació de recursos, les crisis sanitàries i els cànons de bellesa. Ho fa des de l’àmbit més local fins al global, amb imatges preses a Catalunya, Uganda, el Japó, Síria i el Brasil.
El rodamon de Valparaíso
Un altre dels grans noms internacionals de la biennal és Sergio Larraín, l’icònic fotògraf xilè que va ser el primer autor llatinoamericà en formar part del col·lectiu Magnum Photos, que organitza la mostra en col·laboració amb la Fundació Foto Colectania. Així, el Museu del Suro es converteix al primer museu de Catalunya en acollir aquesta retrospectiva de l’obra del fotògraf, composta per 58 còpies analògiques seleccionades pel mateix Larraín, que han recorregut el món en diferents exposicions durant els últims 15 anys.
“Sergio va tenir un període de producció curt, però molt prolífic”, recorda la coordinadora d’exposicions de Magnum, Christiana Vieira. Des de les seves primeres feines com a fotoperiodista a l’illa de Chiloé (Xile), passant per la seva dècada retratant nens que vivien als carrers de Santiago, els seus viatges fotogràfics per Europa i la culminació amb la seva sèrie sobre la ciutat portuària de Valparaíso, que li va valer el sobrenom, d’El rodamon de Valparaíso, Larraín va mantenir un “punt de vista profundament humanista i la postura d’un observador silenciós, no la d’algú que se situa per sobre dels altres”.
Acompanyada per les correspondències entre el fotògraf i la comissària Agnès Sire, l’exposició també fa llum sobre la seva faceta més íntima, espiritual i misteriosa, essencial per comprendre la seva obra. “La pràctica fotogràfica de Sergio naixia del seu interior. Creia que la fotografia era una revelació, que l’ésser humà era només el medi i que la màgia ja estava ocorrent al món”, afirma Vieira.
El maximalisme minimalista
A les dotze d’un diumenge, religiosament durant gairebé una dècada, a l’aparcament d’un Carrefour tancat. En els marges d’una carretera. A la costa de la Mediterrània, però just fins al punt en què no es vegi el mar. I a sobre de la seva furgoneta, amb una armilla groga i la seva cambra analògica sobre un trípode. Així és com Txema Salvans va capturar la majoria de les imatges de l’exposició Adjetivar el temps. Txema Salvans-Josep Pla.
Aquest any, la biennal ha tornat a col·laborar amb la Fundació Josep Pla amb la idea de connectar l’obra d’un fotògraf contemporani amb fragments de textos de l’autor natural de Palafrugell. “Txema i Pla treballen des de paràmetres comuns: una observació molt precisa de la realitat i la capacitat de captar moments concrets d’una manera que gairebé atura el temps. És un temps que sembla suspès, detingut, amb persones les accions de les quals no sempre coneixem del tot, però que són allà. Tots dos aconsegueixen capturar aquell temps, i Pla li afegeix l’adjectiu”, explica el director de la fundació, Francesc Montero.
L’obra del fotògraf català, sempre amb una generosa dosi d’abstracció perquè “és en aquells llocs on es troba la veritable distopia” segons el propi, adquireix així nous significats. L’exposició també posa el focus en altres elements que comparteixen, com la curiositat, l’observació, la disciplina i la juxtaposició del local i l’universal.
La senzillesa de Cualladó
Fidel al seu compromís d’incloure en cada edició un fotògraf de la generació de Miserachs, la biennal dedica aquest any una retrospectiva a Gabriel Cualladó en la Fundació Vila Casas-Can Mario. Encara que va ser transportista de professió, es va convertir en un dels grans referents de la fotografia espanyola de postguerra i en el primer guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia, el 1994.
La llibertat d’enquadrament, la intensitat dels negres i la capacitat de dotar de significat a escenes quotidianes defineixen una obra “essencialment minimalista, amb una poesia suau i malenconiosa, però sense renunciar a l’atreviment”, en paraules del seu fill, també Gabriel. Lluny de voler retratar una època, Cualladó va fotografiar el seu entorn més proper —amics, familiars i nens— amb una mirada íntima i profundament humana. “Després de la seva mort, ens enfrontem a un dilema familiar: quines fotografies eren records i quins havien de ser en una galeria”, recorda el seu fill. Moltes van acabar ocupant aquell segon lloc.
L’arxiu local en primer pla
Una de les propostes de la biennal és explorar “una mica de sociologia i antropologia local”, segons Enric Bruguera, comissari d’Els Casanovas. Nissaga de fotògrafs. En aquesta edició s’exhibeix el resultat d’un llarg procés de recopilació del llegat fotogràfic de la família Casanova, que va retratar els habitants de la ciutat des del 1886. Com el seu estudi es va incendiar el 1998, l’exposició està construïda a partir d’arxius familiars i fotos encuentradas en diferents llocs.
Entre les altres mostres que formen part de la biennal estan El paisatge invisible, de Wayra Ficapal, que retrata la pressió de la crisi climàtica al delta de l’Ebre, i Treballadors del mar, de Carles Palacio, que exposa els desafiaments dels pescadors de la Costa Brava. L’abonament per veure totes les exposicions costa 10 euros.
Cultura
