Benvolguda (2022) i, ara, Instruccions per viure sense ella, són dues novel·les que sacsegen per dins. Ha quedat enrere aquella època en la qual, enmig de reportatges i articles provocadors i brillants, envoltada d’amics protectors i savis, Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana. 1966) escrivia una novel·la poca-solta – Feli, esthéticienne ( 2000) – o malintencionada i explosiva – La col·laboradora (2012)–. Les dues darreres provoquen vertigen perquè hi veus una autora que no acaba de trobar el camí, que pateix, a mig rosegar pel seu personatge públic, encerclada en el món petit de la supervivència. Des del punt de vista literari, em semblen molt més rellevants els llibres de contes: T otaixò ho faig perquè tinc molta por (2015) i És que abans no érem així (2021), que reprodueixen el mateix clima moral amb un focus més obert.
La columnista Clàudia Pruna s’ha de morir i contacta amb un admirador del ram: que l’ajudi a omplir la nevera d’articles pòstums per ajudar els seus
Benvolguda (2022) i, ara, Instruccions per viure sense ella, són dues novel·les que sacsegen per dins. Ha quedat enrere aquella època en la qual, enmig de reportatges i articles provocadors i brillants, envoltada d’amics protectors i savis, Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana. 1966) escrivia una novel·la poca-solta – Feli, esthéticienne ( 2000)– o malintencionada i explosiva – La col·laboradora (2012)–. Les dues darreres provoquen vertigen perquè hi veus una autora que no acaba de trobar el camí, que pateix, a mig rosegar pel seu personatge públic, encerclada en el món petit de la supervivència. Des del punt de vista literari, em semblen molt més rellevants els llibres de contes: T otaixò ho faig perquè tinc molta por (2015) i És que abans no érem així (2021), que reprodueixen el mateix clima moral amb un focus més obert.
És clar que Clàudia Pruna, l’escriptora que s’ha de morir, no és Empar Moliner i que Remei Duran, la protagonista de Benvolguda, tampoc no és ella. I és clar que el músic que s’enamora d’una violinista jove no és el seu home. Ni la nena que apareix a Instruccions per viure sense ella no és la seva filla. Però si surten aquests personatges –inclòs el pare terrible de la novel·la del 2022– i no uns altres, és perquè tot això, a Empar Moliner li crema. I, sobretot, li crema la situació que descriu en aquesta novel·la: sense ella, que ha esdevingut una empresa d’èxit, la família no se’n sortiria. Per això imagina que agafa una malaltia incurable i que, amoïnada pel futur dels seus, busca una solució: un adorador, un paio del ram, s’avé a anar escrivint articles de nevera, a quatre mans, perquè, un cop morta, es puguin publicar i cobrar, i que la família en pugui viure una temporada. Però la mort no em sembla que sigui realment el tema que provoca l’angoixa de Clàudia Pruna. L’escriptora –com Empar Moliner– ha estat atropellada per l’a tant la peça, el diner relativament fàcil (sobretot pels que venim d’un món desguitarrat en el qual, en el millor dels casos, els pares es llevaven a les sis del matí per anar a pencar), pels cinc minuts brillants i la disciplina de polir la brillantor abans de passar per caixa. Gràcies al periodisme els escriptors ens fumem bons puros, lluïm de gastrònoms i entenem de vins. Però de vegades els puros, la cuina mol·lecular i els grands crus són compensacions, distraccions, que ens allunyen del nostre objectiu.
⁄ La protagonista ha esdevingut una màquina de facturar: ha passat de dona a mare i de mare a empleada
La qüestió és: en tenim, d’objectiu? Sembla una pregunta gratuïta. És clar! Tots els escriptors volen llegar una obra, deixar empremta, a alguns els agradaria que els dediquessin un carrer. Algunes persones honestes, com Moliner, plantegen la qüestió amb la màxima cruesa: de la mateixa manera que es renuncia a l’amor perfecte, a la casa ideal, a la feina que permet realitzar-se, hi ha molta gent que, a partir d’un cert moment, no creu en el que se suposa que ha de creure. O no hi creu del tot perquè, com li passa a Clàudia Pruna, no té ni temps per pensar-hi. Ha esdevingut una màquina de facturar. Ha passat de dona a senyora, de senyora a mare i de mare a empleada. Per això la part més rica de la seva vida, la més emotiva i significativa per al lector, és quan treballa a l’hort. Una paròdia de lloc bucòlic, amb espantaocells de plàstic i somiers que fan de tanca: un hort d’aprofitament, que és el mirall de la seva vida plena de sotracs.
El to d’Instruccions per viure sens ella s’assembla al de La cambra delcostat, la pel·lícula de Pedro Almodòvar amb Tilda Swinton i Julianne Moore: tot és lent, sentenciós, irònic però trist. Moliner és molt valenta d’obrir-se així i els seus llibres diuen moltes coses sobre la situació de l’escriptor el 2026. M’agradaria que trobés una sortida.
Cultura
