Els joves es burxen les dents amb els ossos dels vells, i ahir a la nit un d’uns trenta anys descarat de nom Austin Richard Post, conegut com Post Malone, va fer seu l’estadi pel qual clamava el centenari Futbol Club Barcelona, orgull de la ciutat, que plorarà les seves penes aquest diumenge en el diminut Johan Cruyff. Victòria del cantant sobre el futbol, encara que l’afluència de públic va ser més aviat la d’un Barça-Llevant amb la lliga ja decidida, amb la majoria de grades buides i bastants de més buits en pista del que exigeix la seguretat.
El jove novaiorquès viatja del hip-hop al folk americà en la seva primera visita a l’Olímpic
Els joves es burxen les dents amb els ossos dels vells, i ahir a la nit un d’uns trenta anys descarat de nom Austin Richard Post, conegut com Post Malone, va fer seu l’estadi pel qual clamava el centenari Futbol Club Barcelona, orgull de la ciutat, que plorarà les seves penes aquest diumenge en el diminut Johan Cruyff. Victòria del cantant sobre el futbol, encara que l’afluència de públic va ser més aviat la d’un Barça-Llevant amb la lliga ja decidida, amb la majoria de grades buides i bastants de més buits en pista del que exigeix la seguretat.
No es pot negar la gosadia de Malone apostant per l’Olímpic a la seva primera gira d’estadis, de nom “Big ass World tour” (gran cul). Però ahir a la nit va quedar patent que l’èxit del músic de Nova York a l’altre costat de l’Atlàntic encara no ha assolit les mateixes cotes per aquests verals, la qual cosa no li va canviar el semblant d’alegre sobradez quan va sortir a l’escenari. Botes de punta, sivella lluent, camisa per dins dels texans i vas de plàstic a la mà, Malone va deixar clar que, abans que un raper, mentre arrencava amb Texas teia (marihuana texana, en l’argot) entre grans flamarades i pirotècnia.
Lee tambiénSergio Lozano
Prèviament, un altre de famós (als EUA) desconegut (aquí) com Jelly Roll va clamar per una Palestina lliure en la seva actuació de teloner després de posar a cantar al públic amb Texas Hold Em’, de Beyoncé, que ja va demostrar el seu bon ull pujant al carro del country l’any passat. Així va escalfar un públic a qui també van agradar les picades d’ullet a Sweet home Alabama i Flowers de Miley Cyrus.
“Serveix-me una cosa que sigui més forta que jo” va cantar Malone per presentar-se, 30 anys, la carrera del qual va començar una dècada enrere penjant temes de hip-hop a les xarxes fins i tot que White Iverson primer, i Rockstar 21 després, ho van catapultar a les galàxies de les 3.000 milions d’escoltes a Spotify. El seu secret, una hibridació de gèneres del hip-hop al pop, el rock i el country, la mateixa que es troba en moltes llistes de reproducció dels d’uns vint anys, i que ahir a la nit va poder escoltar-se de la mà d’una afinada banda, set músics més dos coristes el so dels quals va bascular principalment entre el rock i el country.
Malone no podrà dir que va omplir l’Olímpic però sí que va conquerir el públic d’ahir a la nit, bon coneixedor de l’artista, mentre complia la promesa que va fer quan arrencava la seva carrera, amb 20 anys: que als 30 es dedicaria al country, gènere que explota al seu recent àlbum F-1 trillion i que ahir a la nit va oferir des d’un escenari flanquejat per dos grans neons de cowboys, com els que es veien anys enrere a Las Vegas. Com a fons, senyals de carretera del país de Trump i un focus típic d’estadi de beisbol que il·luminava a la banda, uniformada per a l’ocasió amb les gorra de camioner que a l’Amèrica profunda ha reemplaçat als tradicionals barrets de cowboy i cucurulles blanques d’anys enrere.
Sense perdre el somriure on resplendeixen dues fundes de diamant d’1 milió de dòlars al seu rostre atapeït de tatuatges, Posty, con pinta en ocasions de borratxo graciós a la matinada, es va contornejar amb les barres de la celebrada Wow, es va convertir en estrella pop per a l’encaramel·lada Circles o I had some help, carn de hit rodó, va adormir l’ambient amb What don’t belong to em, amb uns cors dignes d’un creuer pel Carib, i es va arrencar amb una versió del seu gran èxit, Rocktsar 21, que va canviar del hip-hop al metall amb guitarra 100% rockera, tot mentre s’encenia un cigarro després d’altre, cim de l’atreviment en aquests dies negres per a la rebel·lia.
Tampoc no va oblidar Malone el moment cantautor, tot sol amb guitarra acústica, per interpretar entre llumetes Feeling Whitney, un dels seus primers temes, i Stay, on que va cedir la guitarra a un membre prèviament elegit del públic, que va celebrar el seu característic refilet al final de vers del cantant de Siracusa. Però el protagonista d’aquesta gira és el country, i es va fer sonar en diverses ocasions, no només al violí que van amanir temes com Sunflower, banda sonora de l’enèsim Spiderman, sinó sobretot amb els temes emmarcats en el gènere, des de l’inicial Wrong ones, ritme pesat i guitarreo bromista, passant per la balada Losers que va compartir amb Jelly Roll, germà en això de fer avançar el country a través de la barreja, encara que en aquest cas l’únic que va sonar a country va ser la steel guitar.
Finer things, pur country clàssic, va il·luminar els cowboys dels laterals entre focs d’artifici de fira comarcal en l’hora més meridional de l’espectacle, que mirava cap al seu final. Pour m’a drink, on l’Hammond li donava un aire a Springsteen, i Dead at the honky tonk van acabar de donar sentit a aquesta transformació a la recerca del folk del seu país de l’artista, que es va acomiadar amb Congratulations després d’aparèixer com mag pop en una caixa instal·lada en meitat de la pista, geni i figura de l’artista de les mil cares.
Cultura
