Q uè pot dur un escriptor habitual del gènere negre a debutar com a contista després d’una dotzena de novel·les? “Al 70% del lectors no els agraden els relats, així que ho he fet una mica per tocar els collons”, assegura, impúdic, Llort (Barcelona, 1966), que a Short (Crims.cat) reuneix 37 peces curtes.
L’escriptor presenta ‘Short’, en què barreja contes llargs però s’escurça fins al microconte al caire de l’aforisme
Q uè pot dur un escriptor habitual del gènere negre a debutar com a contista després d’una dotzena de novel·les? “Al 70% del lectors no els agraden els relats, així que ho he fet una mica per tocar els collons”, assegura, impúdic, Llort (Barcelona, 1966), que a Short (Crims.cat) reuneix 37 peces curtes.
L’escriptor assegura que l’origen de la recopilació va ser la intenció de reunir una desena de contes que havia publicat en llibres col·lectius dispersos, però després de la revisió només en van quedar cinc i es va posar a fer-ne més: “Quan són un encàrrec, acostuma a haver-hi una extensió marcada, i de vegades se’m feien llargs i tot. Un conte pot ser moltes coses, menys avorrit, i mentre escrivia m’ho vaig passar molt bé perquè tenia una llibertat que em permetia jugar molt”. I va jugar tant que un grapat van quedar entre el microconte i l’aforisme, com el que fa “Pena de mort: quan el van executar, tot el país va plorar”.
Llort també confessa que “és una qüestió d’energies. Les novel·les surten d’una guspira petita que es fa gran, però ara quan em venien idees no em sentia amb forces com per posar-m’hi, fins i tot em feia mandra, en part perquè no hi veia un fil que pogués desenvolupar bé. A més, tinc una certa sensació de redundància i no em vull repetir, per passar-m’ho bé escrivint he de fer una cosa diferent, perquè la literatura, com jo la concebo, no pot ser un espai de confort”.
L’escriptor i periodista no ha volgut buscar un tema unitari, més enllà d’una certa negritud amb el seu estil de sempre, directe i amb humor, sense deixar-se “frenar pel políticament correcte”, però els relats tenen “la incomoditat com a nexe comú. A la vida quotidiana, la incomoditat és molt més present que sentiments habituals del gènere negre com la venjança, l’odi o el dol, davant dels quals sembla un sentiment menor, i per això l’he volgut fer sortir en situacions i personatges clarament incòmodes”.
Un grapat dels contes són microrelats com aquest: “Pena de mort: quan el van executar, tot el país va plorar”
L’autor aposta pel gènere negre “sense una posició intel·lectual, m’agrada perquè t’arrossega i entremig pots parlar de molts temes”, i recorda que en realitat “volia ser músic, però la sordesa m’ho va impedir, i em vaig posar a escriure”. D’adolescent, quan ja havia format part d’alguns grups de rock, Llort va descobrir que no hi sentia d’una orella, de la qual fa anys que penja una arracada “perquè així l’orella em serveix d’alguna cosa”, fa broma.
La ‘Fúria’ de Lluís Riera
Lluís Riera (Artés, 1975) acaba de publicar Fúria (Crims.cat), novel·la amb la qual va guanyar el premi Margarida Aritzeta – Vila de Creixell. “És una història d’amor entre dos adolescents, la filla d’una prostituta ionqui i un noi que lidera una banda de rock, a la Catalunya profunda, pensant en els white trash nord-americans, en un context patriarcal, amb molta endogàmia, intolerància i homofòbia, a més de violència masclista que es transmet entre generacions, perquè sovint els fills fem allò que odiem dels nostres pares”.
Els seus protagonistes, continua, “han nascut amb ferides molt bèsties i la societat tendeix a arraconar-los”. La novel·la vol ser “una oda als infants que han nascut amb un perdigó a l’ala, que comencen el partit perdent 5-0 i amb dos jugadors expulsats”, perquè la seva ràbia és com una herència. Hi ha alcohol i drogues, però també molt de rock, perquè “formar part d’una cosa col·lectiva és un bàlsam que dona esperança”.
Cultura
