En l’actualitat conviuen milers d’històries, fictícies i reals, que competeixen per definir la nostra percepció del món. L’autora britànica Jeanette Winterson (Manchester, 1959) decideix qüestionar qui té el poder d’explicar-les. Al seu nou llibre, ‘Un Aladino i dos llums’ (Lumen/Periscopi), torna a un territori que li és propi: el de la imaginació com força transformadora i la literatura com acte polític. Durant la seva visita a Barcelona, on va ser investida doctora honoris causa per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), va insistir que “llegir no és un luxe cultural” sinó una pràctica que entrena la ment per detectar discursos manipuladors i narradors poc fiables. “La imaginació -va defensar- constitueix el superpoder humà: la capacitat de preguntar-se ‘i si no?’” quan una versió de la realitat es presenta com a inamovible. “La imaginació ajudarà als joves moure el món en la direcció que ens interessa a tots”.
L’escriptora britànica presenta ‘Un Aladino i dos llums’, una reflexió sobre el poder del relat davant els qui intenten fixar-lo
En l’actualitat conviuen milers d’històries, fictícies i reals, que competeixen per definir la nostra percepció del món. L’autora britànica Jeanette Winterson (Manchester, 1959) decideix qüestionar qui té el poder d’explicar-les. Al seu nou llibre, ‘Un Aladino i dos llums’ (Lumen/Periscopi), torna a un territori que li és propi: el de la imaginació com força transformadora i la literatura com acte polític. Durant la seva visita a Barcelona, on va ser investida doctora honoris causa per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), va insistir que “llegir no és un luxe cultural” sinó una pràctica que entrena la ment per detectar discursos manipuladors i narradors poc fiables. “La imaginació -va defensar- constitueix el superpoder humà: la capacitat de preguntar-se ‘i si no?’” quan una versió de la realitat es presenta com a inamovible. “La imaginació ajudarà als joves moure el món en la direcció que ens interessa a tots”.
No és una novel·la convencional, sinó un text híbrid que entrellaça memòria personal, assaig cultural i relectura contemporània de ‘les mil i una nits’. Winterson es disfressa d’Aladino per tornar a la nena que va ser. Aquella que en una biblioteca pública del nord d’Anglaterra va descobrir que la imaginació podia ser una forma de fuga. Però el seu Aladino no frega un llum per demanar desitjos, sinó que utilitza el llenguatge. Interroga la història que heredó y obre la possibilitat d’escriure-la de nou.
“En ‘les mil i una nits’ tot depèn de les trobades dels personatges, no saps mai com acabarà cada història, perquè l’important és amb qui et creuis al camí i com el tractis”, va necessitar. Al cor del llibre no està únicament Aladino, sinó Sherezade, la jove que s’ofereix per casar-se amb el rei sabent que serà executada a trenc d’alba. Davant el poder absolut d’un monarca, Sherezade no empunya armes ni encapçala rebel·lions. Parla. Explica històries. I cada nit interromp el relat abans del final, deixant la narració suspesa i ajornant així la seva execució.
Aquell gest és fonamental per a Winterson ja que Sherezade no només salva la seva vida gràcies a la narració, sinó que transforma el mateix rei a través del diàleg.
De la biblioteca al mite
L’autora, reconocida internacionalment des de la publicació el 1985 de ‘Les taronges no són l’única fruita’, ha construït una trajectòria literària travessada per l’exploració de la identitat, el gènere i els límits entre ficció i autobiografia. En obres com ‘Escrito al cos’, ‘Per què ser feliç quan pots ser normal’ o ‘Frankissstein’, ha defensat que la literatura no només descriu el món: ho reimagina.
En ‘Un Aladino i dos llums’, aquella idea adquireix un caràcter explícitament polític. El llibre parteix d’un record d’infantesa: la visita escolar a una representació d’Aladino i el descobriment posterior, en una biblioteca pública, de la versió completa de ‘Les mil i una nits’. Aquella experiència li va revelar que “les històries podien obrir altres vides possibles. No canvien els fets, però sí que transformen la relació amb ells”.
El poder de narrar
El llibre funciona com una defensa de la imaginació en un context de crisi cultural, i aborda temes tan diversos com la misogínia, el capitalisme contemporani o la censura.
En aquella línia, el llibre connecta amb l’actualitat política global. Winterson ha alertat que la batalla contemporània “no s’entaula únicament al territori físic, sinó en el simbòlic: en qui defineix què és real i què no”.
Un dels moments més contundents de la seva intervenció va ser la seva reflexió sobre la intel·ligència artificial. Lluny de l’alarmisme, l’escriptora va defensar un punt de vista positiu i alhora contradictori: “Jo encara crec que aquesta és la millor oportunitat per a la humanitat. Però també crec que està a les mans de les persones equivocades. I aquesta és la pitjor oportunitat per a la humanitat”.
Aquest plantejament enllaça amb la seva concepció de la literatura com a procés i no com a producte. Davant una cultura que tendeix a monetitzar i fixar la identitat, Winterson reivindica el flux i la possibilitat d’imaginar alternatives: “L’art no és un objecte estàtic, sinó un diàleg en moviment entre creador i lector”.
Un llibre per al present
Winterson afirma que “tot el que vivim, qualsevol cosa que creguem, un llibre que escrivim, un lloc al qual anem, una ciutat, una llei que aprovem, tot comença en la ment d’algú, sense aquesta responsabilitat no podem tenir imaginació, no hi pot haver una explicació, tot prové d’una situació, d’una absència, d’un repte”. Per a ella, la imaginació “no és un pensament màgic, no és una fantasia, implica agafar l’existència, les situacions reals i plantejar-se què passaria si succeís una altra cosa?”.
En un món que tendeix a oferir respostes tancades i narratives simplificades, ella insisteix en la potència del “per què no?”. Si la història és, en part, la forma en què l’expliquem, llavors encara no està escrita del tot. I mentre no ho estigui, la imaginació continuarà sent una forma de resistència.
Cultura
