Gaudí va morir fa cent anys, però no va marxar. Si més no, amb això juguen el guionista de còmic Salva Rubio i l’il·lustrador Agustín Comotto a Gaudí. La Sagrada Família i l’èxtasi (Comanegra, en català, castellà i anglès), un llibre en format híbrid còmic i text il·lustrat que arrenca just després que el tramvia atropellés el genial arquitecte, i, en un homenatge al film de Wim Wenders El cel sobre Berlín el converteixen en un àngel que sobrevolarà la seva gran obra precisament fins aquest mateix 2026, amb el temple ja acabat. Rubio afegeix que “la basílica està quasi acabada, però les històries sobre ella no han acabat, sempre n’hi haurà”.
Salva Rubio i Agustín Comotto s’endinsen en la “biografia humana” de l’arquitecte
Gaudí va morir fa cent anys, però no va marxar. Si més no, amb això juguen el guionista de còmic Salva Rubio i l’il·lustrador Agustín Comotto a Gaudí. La Sagrada Família i l’èxtasi (Comanegra, en català, castellà i anglès), un llibre en format híbrid còmic i text il·lustrat que arrenca just després que el tramvia atropellés el genial arquitecte, i, en un homenatge al film de Wim Wenders El cel sobre Berlín el converteixen en un àngel que sobrevolarà la seva gran obra precisament fins aquest mateix 2026, amb el temple ja acabat. Rubio afegeix que “la basílica està quasi acabada, però les històries sobre ella no han acabat, sempre n’hi haurà”.
Abans, però, els autors n’han traçat una “biografia humana, perquè el risc que tenen Gaudí i tants artistes és que l’obra els fagocita, però ell, qui era? Se’l recorda com un avi savi, primet i poc més, i hem volgut donar-li una altra imatge, començant perquè era pèl-roig i tenia una mirada d’ulls blaus molt penetrants”, diu Rubio. Comotto explica que el que més l’ha sorprès és, “dins de la qüestió humana, la disfunció que tenia. Al llarg del llibre vaig descobrir que és una persona que té un abans i un després però és un misteri saber què el va fer canviar tant, però avui seria una persona diagnosticada amb algun tipus d’autisme o de genialitat autista o alguna cosa per l’estil. Vaig trobar un dietari d’Opisso, que va treballar com il·lustrador al taller del Gaudí i fa unes descripcions en què diu que es passava moltíssimes hores en silenci a la taula mirant el seu dibuix, i parlava i aixecava els ulls de boig blaus que tenia, que perforaven. Intueixes un personatge molt torturat que vivia a una catacumba, literalment”.
Quan pot, Rubio cita les paraules textual de Gaudí perquè “havíem de parlar amb la seva veu”, i encara que “ell no va deixar gaires textos escrits, els deixebles que vivien amb ell s’adonaven que tenia un talent per l’aforisme i es van esforçar per apuntar-los, i són sentències que avui podrien triomfar a Twitter”. Així i tot, “podem intentar comprendre’l i estudiar la seva obra, però hi ha alguna cosa que no pots atrapar, que continua sent misteriós i ho serà sempre”, assegura.
Rubio i Comotto recorden els inicis durs del jove arquitecte, fill d’un humil calderer que prospera i treballarà per a la burgesia, i també tracten els problemes que avui causa el turisme a Barcelona, però mantenen que “cada ciutat té un tros que de fet no li pertany perquè és universal. I és cert que hi ha alguns problemes, com la massificació, però també hi ha un intercanvi cultural que ens aporta molt, i gent que ens recorda que si no mirem la basílica en estem perdent alguna cosa”. Els autors no eviten parlar tampoc de qüestions com el fort sentiment religiós de Gaudí –“busca la mortificació, la santedat a través del dolor, i lliura la vida i la salut al temple, en una quaresma permanent que pot tenir a veure amb una neurodivergència”, recorden– o el seu catalanisme “des de fora”, ja que Rubio és madrileny però fa anys que viu aquí, tot i que no tants com Comotto, que és d’origen argentí però besnet de catalans de Besalú. El guionista assumeix que Gaudí “tenia una relació extremadament proactiva cap a la llengua, cosa que fins i tot li va portar problemes, i m’era impossible obviar-ho, perquè és part de la seva personalitat”.
Gràficament, a més de jugar amb l’estil de l’arquitecte, arriben a “convertir-lo en catedral” i complir la seva aspiració de fondre’s amb la natura i amb la seva obra. “Ell és veritablement una arquitectura, somiava en un bosc místic com a cambra central de la Sagrada Família”, conclou Comotto.
Cultura
