“I aquí encara soc”. Dolors Miquel (Lleida, 1960) acaba així El pit adormit (Edicions 62), perquè, després d’haver passat un càncer de pit i una cardiopatia, celebra que és viva i comparteix, potser no el seu camí, però sí la seva salvació. “Sense aquest llibre no sé què hauria fet, cada dia era pensar-hi, escriure, llegir, el meu cap hi era tota l’estona, excepte els moments horribles quan no tenia ni mica d’energia. Aquest llibre em va permetre viure”, recorda des de casa seva, a Torredembarra. Ha escrit un assaig literari sobre dues columnes: d’una banda investiga a partir del seu càncer la història del pit femení, i de l’altra narra l’aventura que un grup de poetes van emprendre el 1997 fent gires de recitals poètics per Catalunya encapçalats per Enric Casasses.
L’escriptora publica ‘El pit adormit’, un assaig literari sobre el càncer de pit i les gires poèticas del 1997
“I aquí encara soc”. Dolors Miquel (Lleida, 1960) acaba així El pit adormit (Edicions 62), perquè, després d’haver passat un càncer de pit i una cardiopatia, celebra que és viva i comparteix, potser no el seu camí, però sí la seva salvació. “Sense aquest llibre no sé què hauria fet, cada dia era pensar-hi, escriure, llegir, el meu cap hi era tota l’estona, excepte els moments horribles quan no tenia ni mica d’energia. Aquest llibre em va permetre viure”, recorda des de casa seva, a Torredembarra. Ha escrit un assaig literari sobre dues columnes: d’una banda investiga a partir del seu càncer la història del pit femení, i de l’altra narra l’aventura que un grup de poetes van emprendre el 1997 fent gires de recitals poètics per Catalunya encapçalats per Enric Casasses.
Una obra magmàtica i hipnòtica escrita donant-li a cada fragment de text un caràcter únic, perquè pugui ser llegit gairebé de forma independent. Quasi es pot prendre el llibre per una pàgina a l’atzar i quedar-se atrapat en les seves paraules, sentir-se arrossegat per una història alhora íntima i pública, des del passat mític al present, en una èpica literària individual i col·lectiva.
Com es pot conjugar càncer i poesia?
Semblen molt separats, però en el fons la poesia és la projecció de l’endins cap al de fora. El llibre és un tapís, un teixit de fils diferents, alguns de més gruixuts, d’altres de més fins, en una estructura molt lliure. Com a la coberta del llibre, feta a partir dels dibuixos de Miquel Barceló brodats per la seva mare, Francisca Artigues, és a dir, agafar materials diversos per crear una obra nova. És com la vida, en què tot està barrejat i amb una estructura caòtica.
Va escriure mirant la mort de cara…
Abans del diagnòstic, durant una ressonància magnètica, vaig intuir que me’n venia una de forta i vaig pensar que m’havia d’agafar a alguna cosa, i l’únic que tinc en aquesta vida, a part de l’amor, és la literatura, i ja em va venir al cap el títol del llibre, i jo sabia que era en alta mar i necessitava una boia. Vivia dues vides: la fastigosa dels metges, hospitals i tractaments horribles i la que em donava el llibre. Des del primer moment no vaig mirar el càncer només de manera negativa, sinó intentant transformar en bellesa els moments durs, fer una transmutació per poder acceptar el que em passava, i així el llibre em serveix per fer aquesta alquímia. De fet, escriure era un acte d’amor, perquè la literatura és pur amor i publicar és compartir-lo. Aquest és bàsicament un llibre d’amor, i com diu Casasses, “l’amor ho cura tot”.
El càncer
“Intentava transformar en bellesa els moments durs per poder acceptar el que em passava”
La gira poètica, arran del llibre Uh de Casasses, va ser una fita literària avui quasi soterrada, ja un mite.
Volíem canviar el món i d’alguna manera ho vam fer, tot i que després van entrar els diners i quan es van normalitzar els recitals fins i tot hi havia una certa rivalitat, i de vegades qui triomfava era qui més feia riure, i això no té cap sentit. Hi va haver un desplaçament, perquè totes les coses es fan malbé perquè són matèria, i va ser una mica decebedor perquè soc molt idealista. Tot allò quasi no s’havia explicat, i jo ho faig a la meva manera, intentant que surti tothom que hi va ser, començant per l’enèrgic Víctor Nik, que s’ho va empescar, o Albert Roig, qui justament sense ser-hi comparteix dissidència del que havia de ser la poesia, però amb un altre tipus de recerca.
Van posar les bases del present poètic.
Avui ja quasi ni es concep una altra cosa. Fins i tot els que no hi estaven embolicats han acabat recitant com a bojos, siguin neonoucentistes o de la poesia de l’experiència, tots allà recitant, amb piano, amb saxo… i encara un espai com l’Horiginal no es pot entendre sense això al darrere, perquè abans anar a un recital de poesia era com anar a una missa, sense emoció.
El públic també havia canviat.
Sí, eren gent jove que estava entusiasmada amb la poesia i la vivien amb una actitud totalment diferent.
Al llibre es despulla més que en els poemes?
Quan va entrar a impremta vaig tenir la sensació d’estar exposada d’una manera íntima. M’és igual si la gent sap amb qui m’he allitat, hi ha coses que surten aquí que per a mi són intimitat pura, i no me n’havia adonat abans, perquè jo estava escrivint pensant que em moriria, la major part de vegades, en un moment determinat fins i tot em volia morir, no volia continuar. No escrivia per als altres, però tampoc per a mi, era una altra vida que jo tenia amb mi i ho necessitava escriure.
És reconeguda com una poeta provocadora i que fa riure, però al llibre mostra tot el que hi ha al darrere.
És curiós, i és així. Hi ha un poema meu, La que mai no es dispintina, amb el qual la gent sempre riu, per exemple, però en realitat és un poema de la tragèdia de la vida de la meva mare, un esquinçament interior total. El meu cap fa un clic davant les desgràcies, en fa un acudit i a través de l’humor en surto. El llibre té molt de palimpsest, amb moltes citacions, perquè totes les paraules que tenim ens les han donat els altres, i amb moltes llengües i alfabets, perquè de petita el que més em cridava l’atenció de l’escriptura eren els símbols, la pura estètica i misteri.
També hi ha espiritualitat.
La poesia també és un trànsit i jo m’endinsava en l’emoció, el record i el sentiment per escriure, però amb un sentit del sagrat i el misteri, que és molt present. També perquè la carn és molt important, és la matèria primera del cristianisme, amb la idea de la resurrecció, i també amb les santes martiritzades a través de la carn convertida en relíquia: un canibalisme espiritual i místic, inquietant i fantàstic.
Poesia per fer riure?
“El meu cap fa un clic davant les desgràcies, en fa un acudit i a través de l’humor en surto”
Estar malalt és, també, estar viu.
Sí, però d’una manera molt estranya, com en uns llimbs, i llavors la vida normal perd el sentit, per a un malalt, i té una visió crua del món, davant d’una societat que l’inutilitza. Alhora, no tenim cap tipus de poder sobre el cos, en realitat, el cos fa el que vol.
També és un homenatge als companys caiguts, com Pau Riba, Lis Costa o Ester Xargay.
Les seves morts, i especialment la de Xargay, van ser de les coses més doloroses d’aquest llibre, perquè no saps per què tu has quedat viva i ells no, no hi ha cap lògica, tot és misteri. Creiem que la tecnocràcia en què vivim ho pot explicar tot, però no és així, la raó se n’ha anat a prendre pel sac i hi ha un descrèdit de la raó, menys en l’art de veritat i la poesia en particular.
Sovint era l’única dona recitant a l’escenari.
Sí, però com que havia trobat gent amb la mateixa vibració sobre què havia de ser l’art, la cultura o la vida, ni me n’adonava. Després n’hi va haver més, com Núria Martínez-Vernis o Helena Porteros. Cal dir que hi som i hi hem estat: amb la Rodoreda, Víctor Català, la Sexton, la Woolf, l’Emily Dickinson, la Plath, la Tsvetàieva, l’Akhmàtova, la Marçal, la Carmelina, la Leveroni, la Salvà…
Cultura
