El Sónar va culminar diumenge a la matinada la seva edició més complicada amb una vetllada que no es podrà dir que fos memorable, sobretot en comparació amb anteriors edicions. L’actual absència de caps de cartell contrasta amb els luxes els que antigament ens van tenir acostumats. Així, tot d’un plegat, ens venen a la memòria alguns noms que en el passat van desfilar pel recinte de la Fira: Björk, Massive Attack, Lana del Rey, Roxy Music, Devo, els Chic de Nile Rodgers o The Chemical Brothers.
Va triomfar Nathy Peluso, que va fer doblet, en una nit de dissabte en què també lluiria el ‘french touch’ de Pol & Pa i la perícia de djs com el suec Eric Prydz o la dupla de Skrillex & Blawan
El Sónar va culminar diumenge a la matinada la seva edició més complicada amb una vetllada que no es podrà dir que fos memorable, sobretot en comparació amb anteriors edicions. L’actual absència de caps de cartell contrasta amb els luxes els que antigament ens van tenir acostumats. Així, tot d’un plegat, ens venen a la memòria alguns noms que en el passat van desfilar pel recinte de la Fira: Björk, Massive Attack, Lana del Rey, Roxy Music, Devo, els Chic de Nile Rodgers o The Chemical Brothers.
En aquesta ocasió ens hem hagut de conformar amb Nathy Peluso, que va demostrar la seva estrebada creixent a l’oferir primer una actuació a l’escenari principal i després presentant el seu àlbum de remixos, “Club Greix”. Ho va fer en un SonarCar que es va posar a vessar. L’expectació va valer la pena ja que es va presentar en companyia de Chris Collins i Afri K, els dos DJs residents del Zsongo Club de Madrid, cèlebre per divulgar els afrobeats. Envoltats de públic, van suar la cansalada oferint una reconfortant i esbojarrada sessió de ‘freestyle’, presidida pels ritmes de l’amapiano, funk de les faveles i afro
Jordi Borràs / ACN
house, que va comptar amb mestre de cerimònies, un percussionista i ballarins improvisats, entre ells la mateixa Nathy, que se’l va passar bomba perreando i llançant les rimes de “Menina”. Va ser una cosa caòtica però això, lluny de restar, va servir per deixar constància del seu ‘feeling’ improvisant. Tan animats estaven que van haver de fer-los parar perquè arribava el torn del madrileny nusar3000, un tipus misteriós -amb un currículum que el vincula a Rosalía, Judeline o la mateixa Nathy Peluso- i que actua emmascarat. Per a l’ocasió es va presentar en formació de quartet: ell, disparant ritmes, un raper, teclista i darbuka. Tot per deixar clar que és algú que ha trencat el motllo de la música de club nacional i que en el seu so pot cabre drum’n’bass, hip-hop o ritmes magribins.
Presència de DJs femenines, com la xilena Paula Tape o l’alemanya Annegret Fiedler
El ‘french touch’ del duo Polo & Pa, integrat pels teclistes i cantants Paul Armand Delilley i Alexandre Grynszpan, deixo molt bon sabor de boca amb el seu retrofuturisme kitsch. Començant per una original taula lluminosa, incorporant teclats i altres botons que els servien per fabricar un so ple de marors sintètiques, ritmes house chic i picades d’ullet a la chanson; sobretot quan se’ls ajuntava la cantant i actriu Victoria Lafaurie, molt eficaç en un “Nenuphar” amb estrofes en castellà o en la lounge i aèria “Canopée”. Quan eren ells els que cantaven, cas de “Nanã”, la cosa funcionava igual de bé, equilibrant la seda pop i l’accent ballable. Van tancar amb el celebrat single “Ani Kuni”, amb un so entre western, espacial i house i uns visuales, muy d’acord amb la música durant tot el concert, de colors cridaners i naïfs.
Lee tambiénXavi Ayén
Hi va haver presència de DJs femenines, com la xilena Paula Tape o l’alemanya Annegret Fiedler, de nom artístic Perel, que a més de DJ és cantant. Les dues tasques les va alternar en una eficaç sessió que va recordar tant el seu passat underground, en l’escena de clubs berlinesa, com l’anyenca new wave de Lene Lovich i altres dives postpunks. La britànica Emerald, en canvi, no va fer ombra en la pista principal al suec Eric Prydz que la va atapeir d’un públic extasiat davant cada una de les seves constants pujades, celebrant-los amb la cridòria de qui el viu com un autèntic èxtasi de plaer. I sense deixar un moment de respir, amb els bombos tronant entre seqüències més fosques, a la manera del batec d’un organisme abissal, en el que es va convertir en un autentico aquelarre techno. Una altra catarsi rítmica, que no va estar exempta d’experimentació, la van propiciar el prestigiós productor dels Estats Units Skrillex i el seu col·lega britànic Blawan. Amb un volum brutal van demostrar que es pot ser comercial sense perdre el costat aventurer. Ho van fer en la pista a l’aire lliure del SonarPub que es va posar a vessar. Ens queixàvem al principi de la falta de caps de cartell però, vista la gran audiència de dissabte nit, aquesta clar que el Sónar no els necessita, que és una marca que, malgrat qualsevol contratemps, continua carburant.
Cultura
