Com ja vam publicar, Arià Paco va guanyar dilluns passat el premi Llibres Anagrama pel llibre Teoria del joc, en què diuen que hi ha molt de sexe heterosexual des d’una mirada masculina en desconstrucció. El mateix dia, al vespre, va rebre el premi a la ja habitual festa a la Terracccita del CCCB, i bé, no esperin que els relatem les escenes de sexe desaforat que s’hi van veure, perquè, siguem sincers, no les vam veure.
El premi Llibres Anagrama, una novel·la d’Elias Khoury, Horiginal i Manuel Astur
Com ja vam publicar, Arià Paco va guanyar dilluns passat el premi Llibres Anagrama pel llibre Teoria del joc, en què diuen que hi ha molt de sexe heterosexual des d’una mirada masculina en desconstrucció. El mateix dia, al vespre, va rebre el premi a la ja habitual festa a la Terracccita del CCCB, i bé, no esperin que els relatem les escenes de sexe desaforat que s’hi van veure, perquè, siguem sincers, no les vam veure.
Sí que vam veure la majoria de membres del jurat (menys Sergi Pàmies hi eren tots, vegeu-los a la foto), uns quants exguanyadors com el pioner, fa ja deu anys, Albert Forns, Tina Vallès, Llucia Ramis, Andrea Genovart i Clara Queraltó, així com la menció del jurat del 2020 Núria Bendicho, que també va contribuir a baixar encara més l’edat mitjana –val a dir que és un premi amb guanyadors habitualment joves, i a la festa també hi arrosseguen els amics– amb la presència del seu fill Narcís, de 15 mesos –i un que encara espera…–. Anant per la part baixa també podem comptar la Mila, filla de la filòsofa Sira Abenoza, cosina del guanyador. També hi havia altres escriptors com Eduardo Mendoza, Júlia Bacardit, Marina Espasa, Javier Calvo o Norbert Bilbeny i editors de la competència com Pilar Beltran, Joan Riambau, Maria Bohigas, Valeria Bergalli, Aniol Rafel o Joan Carles Girbés, i autoritats com la consellera de Cultura, Sònia Hernández. I, sí, també hi havia amics de la Igualada de Paco. Però tot raonablement civilitzat, això sí.

Miquel González / Shooting
L’endemà, Bohigas va presentar la reedició, anys més tard, de La porta del sol (Club Editor), la gran novel·la de la nakba –l’expulsió i exili dels palestins a causa de la fundació d’Israel– d’Elias Khoury, una decisió presa abans de la seva mort –l’editora reconeix que hauria volgut continuar publicant les obres de l’escriptor libanès–. Ho fa a Les Cotxeres de Sants amb l’arabista Luz Gómez, que recorda com l’obra de Khoury recull les veus d’aquells als quals la història ha anat marginant, reivindicant la cultura oral dels subalterns.
Lee también
I és l’oralitat la raó de ser del cicle Horiginal –a La Deskomunal–, encara que sovint tingui l’origen en llibres com els que es van presentar dimecres, la segona edició d’Uralita (LaBreu) de Pau Vadell i El tel de l’elegia, amb què Toni R. Juncosa va guanyar el premi Francesc Garriga que publiquen AdiA, LaBreu, Cafè Central i Edicions del Buc. Hi ha els editors Ester Andorrà –una bona manera de celebrar l’aniversari–, Ignasi Pàmies i Teresa Florit, i Laia Carbonell i Maria Sevilla –dues de la tríada organitzadora, perquè Raquel Santanera està escrivint a la residència Finestres– i altres poetes com Enric Casasses, Raquel Pena, Jordi Vintró, Lucia Pietrelli, Pep Sanz o Eduard Escoffet, el nou director de la Institució de les Lletres Catalanes.

LaBreu
Vadell assegura que la uralita representa la idiosincràsia de Mallorca, on va perdre el paradís “el dia que destruïren el safareig de casa per fer-hi una rotonda”: “S’acabaren aquell dia les paràboles / i vaig perdre l’última dent de llet / abans que em sortís a la boca”, elegies quotidianes amb què recorda la seva Cala d’Or o la pintada “OVNI go home”.
El to de Juncosa és un altre. Arrenca cantant Salve Regina mater misericordiae i demana “memòria del foc i l’acer esmolat / de la parla” o lamenta les pèrdues de “tantes germanes que ens falten”, com “Rosa Salvaje, que lluitava pels drets de les dones d’Oaxaca i a trets Juan David López Alzate, que sovint s’oblidava les claus i asfixiat amb el seu cinturó”, o evoca els “tiets desconeguts que ens han robat”, els desapareguts de la història o per l’epidèmia de la sida, en dol continu: “però com s’hi arriba / exactament / a la justícia / quan la justícia / és per als / morts?”.

Andrea Martínez
El llibre que dijous presenta Manuel Astur a La Central, El fruto siempre verde (Acantilado), també neix d’un dol: “L’endemà de la mort del meu pare em vaig posar a escriure’l, i per fer-ho vaig intentar mirar el món amb amor”, una destil·lació que és anterior a La aurora cuando surge (Acantilado, 2022), que de fet n’és la culminació, encara que els hagués publicat en l’ordre invers. L’editora Sandra Ollo el descriu com un “meravellós llibret” que no amaga “res de nou, en el sentit positiu, una veu suau que xiuxiueja, que prefereix parlar en comptes de cridar i proporciona una companyia profundíssima”. Per Astur, “tot el que hi ha de bo a la vida és poesia, és la meva recerca, el meu exercici espiritual, el resultat d’un estat anímic, com una oració”. Astur llegeix alguns poemes que li demana Ollo, “però sense gens d’impostació, coincidim en el tipus de poesia que ens agrada”, i coincideixen també en el mestratge d’Adam Zagajewski i de la literatura oriental, i cita Bashō per explicar que “no segueixo els passos dels meus antecessors, és que busco el mateix que ells”. I reinaugura el seu món: “Este estúpido juego / de escupir al río / y creer que toda el agua es mía”.
Cultura