“Per molt bé que visquis, és molt difícil estar tranquil en aquesta vida avui dia”, diu Marta Orriols (Sabadell, 1975) parlant de la Joana, la protagonista del seu nou llibre, A l’altra banda de la por (Proa), una dona que s’acosta a la cinquantena amb una vida estable: un nou càrrec de responsabilitat al MNAC, dos fills de divuit i quinze anys –curiosament, dels pocs personatges sense nom– i un exmarit amb qui s’entén molt bé, però que, després d’anys de separació, a punt de tornar a ser pare als cinquanta amb una altra dona, li demana el divorci.
L’escritora novel·la l’angoixa vital d’una dona de mitjana edat a ‘A l’altra banda de la por
“Per molt bé que visquis, és molt difícil estar tranquil en aquesta vida avui dia”, diu Marta Orriols (Sabadell, 1975) parlant de la Joana, la protagonista del seu nou llibre, A l’altra banda de la por (Proa), una dona que s’apropa a la cinquantena amb una vida estable: un nou càrrec de responsabilitat al MNAC, dos fills de divuit i quinze anys –curiosament, dels pocs personatges sense nom– i un exmarit amb qui s’entén molt bé, però que, després d’anys de separació, a punt de tornar a ser pare als cinquanta amb una altra dona, li demana el divorci.
Estable? Sí. Tranquil·la? Més aviat no gaire, però no perquè li passi gaires res, sinó per un punt constant d’angoixa, d’estar a l’aguait del món, i que de fet l’escriptora marca ja des de les primeres línies de la novel·la: “L’havien trobat esquarterat dins un contenidor”, que sembla una entrada de gènere negre però no és el cas, sinó que li serveix per marcar el to. “Tots els cadàvers que surten a la novel·la són notícies reals que sovint passen desapercebudes, i et preguntes què pot portar una persona a matar-ne una altra”, explica l’escriptora, per qui “aquesta sensació d’angoixa de fons cada vegada ens defineix més, en part per culpa d’aquests altaveus que tot el dia sentim i un discurs de la por que impera bastant en la política i en el discurs social general”.
Tot el que ens ve pinta molt malament, així que agafem-nos al que tenim, i si estimes el teu exmarit, estima’l”
Marta Orriols
Tot i que no l’ha escrita pensant en fer un estat de la qüestió femenina ni generacional, sí que “parla molt d’aquest moment vital, quan ja has viscut molt i et planteges el futur d’una altra manera, però alhora sents una mena de nostàlgia de com eres abans, de l’atreviment que tenies de jove i les ganes de menjar-te al món, quan no pensaves en les pors, que eren quatre comptades i les tenies molt controlades. Més que d’una crisi, penso en una persona que sent com si li faltés l’autonomia per gaudir la vida estable que té, i en part ve per la por de fer-se gran, a més de les pors col·lectives que ens amenacen des de fora, perquè la por ens fa més manipulables. Ens ha tocat viure una època que hem fet molt de conillet d’Índies i ho pagarem molt car”.
“No vull generalitzar, però una cosa que ens passa a moltes dones és aquesta por i aquesta cosa de sentir-te observada sempre, i pensis el que pensis hi ha una percepció de tu mateixa que depèn molt del món exterior. Tu et pots sentir més segura amb tu mateixa, però és igual, diguis el que diguis, seràs jutjada”, insisteix, i afegeix la pressió “que ens diuen tota l’estona com ens hem de comportar i què hem de fer, com has de ser mare, com has de denunciar les coses, com has de relacionar-te… És terrible que no puguis tenir un criteri propi”.

Mané Espinosa
La idea de l’obra li va sorgir després d’una visita un dia de juliol al Museu Nacional d’Art de Catalunya, “un espai absolutament ple de serenitat on es conserva el passat d’una manera que ens sobreviurà, però quan vaig sortir fora hi havia un incendi a Montjuïc, feia molta calor i les notícies parlaven d’incendis a Califòrnia i Grècia. Vaig tenir la sensació, com ara, que el món s’esfondra, però quan ets a dins del museu tot és calmat: el contrast entre preservar el passat i un futur i un present que se’ns escapa de les mans”. “A l’escriure em sortia aquesta sensació de deteriorament del món que ens està començant a definir com a societat. Ens diuen que està a les nostres mans, fent servir palletes de paper i no agafant el cotxe, però en realitat això depèn de quatre bojos que dominen el món i no tenen cap mena d’intenció de fer-hi res, i tenim la sensació d’anar sempre a remolc”. A més, també creu que “tot el que ens ve pinta molt malament, més que mai, per tant, agafem-nos al que tenim, estimem-nos, sense posar-hi noms; si encara estimes el teu exmarit, estima’l, no passa res”.
Al llibre, la Joana, a més de la bona relació amb l’exmarit, també té espai per un altre home que va conèixer lluny i amb el qual es retroba, fet que l’escriptora aprofita per escriure algunes escenes sexuals, perquè “el sexe forma part de la vida, encara que costa molt de narrar i he intentat ser discreta”. De fet, assenyala que “volia escriure una novel·la d’amor i va sortir sobre la por. Els últims anys hem posat l’amor romàntic de parella en entredit, les relacions són més fàcils i no són unidireccionals. Trobar l’amor sembla molt fàcil i és molt difícil. Ens sentim més sols que mai, fins al punt que escriure sobre amor avui dia és escriure sobre el sentiment de soledat, perquè estem molt perduts, i tots anhelem la promesa de l’amor”.
Lee también
“En la literatura m’agrada que al centre hi hagi la vida i que reflecteixi el meu entorn, no m’agrada imaginar-me històries grandiloqüents ni extraordinàries, al final tot el que passa ens reflecteix a nosaltres amb totes les nostres vulnerabilitats, les nostres contradiccions i per això és una novel·la que es pot definir com el desencant de les trampes del món adult, tot això que ens volem projectar i que ens diem al final és tot molt més senzill i molt més bàsic, i el que vols és que t’estimin i ser estimada”.
Com la seva protagonista, Orriols es refugia també nedant a la piscina? “M’agrada molt l’aigua, però soc molt mala nedadora. La meva piscina és el món de la ficció, ja siguin llibres o pel·lícules, hi trobo aquesta pau i aquest ordre, i a vegades en acabar he tingut petites revelacions. Per mi és un lloc, la ficció, i el necessito molt, perquè el món de fora m’agrada molt, evidentment, vull estar viva i vull estar fora, però tinc claríssim que el meu refugi és la ficció”.
L’art que travessa un llibre
Amb l’excusa de la feina de la Joana, com a conservadora del MNAC, la novel·la està estructurada d’alguna manera a partir d’unes obres d’art, amb molt de romànic, esclar, entre les quals hi ha “les pintures de Sant Quirze de Pedret, amb unes verges precioses, que és molt curiós perquè són dins d’unes absidioles superpetitones, i per mirar-les t’has de posar-t’hi a dins i quedes com sol cara a cara amb aquelles dones. Potser no són les pintures més boniques del museu però m’encanten”, assenyala. A més, recorda que “normalment les sales del romànic solen estar molt solitàries, i t’hi trobes sol amb l’art”.
També té un paper destacat un autoretrat de Lluïsa Vidal, “una pintora catalana que en el seu moment va tenir gran èxit, que exposava, el seu propi taller i la història l’ha oblidada, com passa sempre amb les pintores, que per sort ara tot això s’està revisant. És una gran pintora i era de justícia”. També destaca, en la trama, la integració de La batalla de Tetuan de Marià Fortuny, “és impressionant i està inacabat, i em parla del rendir-se, de no poder més en moments de la vida i dir ‘jo, això, no ho puc assumir’. M’agradava conjugar la grandesa del quadre i la vulnerabilitat de Fortuny de no poder acabar l’encàrrec, i a més en el context del llibre hi un enfrontament davant d’un gran enfrontament”. “Més que buscades –conclou–, les obres que hi surten són les que m’agraden o que em diuen coses i que hi havien de ser”.
Cultura