Això que escolten avui els joves no és música, és només soroll, no té instruments reals, ni melodia, ni harmonia, ni res que s’hi assembli, oi? Molts adults pensen així de la música urbana, com abans s’havia pensat de la música dels Beatles o els Rolling Stones, per no parlar d’Iron Maiden o Metallica.
L’escriptor i periodista narra a ‘No oblidis el teu nom’ la fugida d’un cantant a Islàndia i com un jove apassionat pel trap l’ajuda a reconnectar a través de la música
Això que escolten avui els joves no és música, és només soroll, no té instruments reals, ni melodia, ni harmonia, ni res que s’hi assembli, oi? Molts adults pensen així de la música urbana, com abans s’havia pensat de la música dels Beatles o els Rolling Stones, per no parlar d’Iron Maiden o Metallica.
Al voltant d’aquesta idea, per rebutjar l’estereotip, Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) ha escrit la novel·la No oblidis el teu nom (Columna), en la qual una estrella del rock dels anys setanta fuig en el moment de més èxit i es refugia a Djúpivogur, un poble pesquer d’Islàndia on no el reconeix ningú i passa quatre dècades en el més complet anonimat, fins al punt que l’anomenen, simplement, l’estranger. Allà també hi va a petar l’Elmar, un noi de disset anys orfe de mare apassionat pel trap que hi estableix una relació complexa gràcies a la qual l’estranger d’alguna manera es redimeix del passat que el persegueix. “A l’estiu del 2022 vaig viatjar a Islàndia i aquell poble em va semblar un bon lloc per perdre’s-hi d’incògnit. D’altra banda, veient un documental sobre David Bowie vaig recordar el moment en què va dir que seria l’últim concert de Ziggy Stardust, i la resta va anar sortint”, explica Francesch, que avisa també que “perdre’s del tot és molt difícil perquè sempre s’arrossega una motxilla”.
Lee también
La novel·la és també una indagació sobre les conseqüències de l’èxit, perquè no s’han d’oblidar les arrels
Per l’autor, periodista de l’Agència Catalana de Notícies, “és molt important la força que té la música per fer-nos connectar, és un refugi, i volia intentar traslladar el que sento per la música en aquest llibre. És com una carta d’amor a la música que es feia a finals dels seixanta i primers setanta, aquella època gloriosa, sense perdre de vista la que es fa avui, que també és molt interessant”. Així, l’estranger només escolta música fins a l’any 1980, “que és quan maten John Lennon i surt el disc Closer de Joy Division, a partir d’allà ja no li interessa res”.
Francesch troba un “gran error pensar que el que hi havia abans sempre era millor, encara que fos una època meravellosa, amb els Beatles, Bowie, Dylan o la Velvet, però si s’hi presta atenció s’estan fent coses boníssimes. Tenim la Rosalía, Raye, una cantant que m’encanta, Olivia Dean, o The Weeknd… o els que escolta l’Elmar, com XXXTentacion o Central Cee, que he descobert per la feina i a casa, i m’han cridat l’atenció encara que em costi més de connectar-hi”.
Ana Jiménez
Perquè la música també s’escolta diferent, avui, i al llibre l’estranger descriu així les sensacions que tenia de jove: “…anar corrents a casa, com si et perseguís el teu pitjor enemic en persona, pujar les escales de quatre en quatre, treure el plàstic de la funda i després el vinil, olorar-lo, col·locar-lo sobre el plat, abaixar l’agulla i, en aquell moment, es feia la màgia”. L’escriptor recorda que abans “hi havia una cosa ritual en la música, mentre que ara tinc llistes interminables de cançons que m’interessen, però a vegades ni recordo els noms dels grups, tot és molt ràpid”. També és cert, però, que “molts dels discos de què parlo al llibre els he descobert gràcies a les plataformes”. Sense saturar la novel·la de recomanacions, la música n’és el motor també perquè “en aquest món salvatge i tan desesperançador cal reivindicar la música, l’art i la cultura”.
Hi ha una cançó que té un paper central a la novel·la i al lector li podria semblar inventada, Die in november, però no és així: “És de Marina Danae (Marina Solsona), la filla de la meva parella –l’escriptora Laia Aguilar–, que estudia música a Londres. És un tema que em va tocar molt i em sembla preciós, i a més la Marina, com també el seu germà Èric, m’ha ajudat molt a conèixer molts grups que fico al llibre, molts dels quals jo desconeixia totalment”.
És també una indagació sobre les conseqüències que pot tenir l’èxit: “Sembla que tot sigui genial, però molts ho porten malament, i volia contrastar un noi que vol viure l’èxit brutal amb un vell que l’ha viscut i li diu que no tot és tan bonic i que no s’han d’oblidar les arrels. Jo vinc d’un petit poble del Baix Camp i estic molt orgullós de reivindicar-ho”.
Cultura
