“Aquesta nit tornem a l’adolescència!”, es promet Encarni Soria, acompanyada de la seva germana Rosa, fans de Los Pecos des de sempre, o sigui cinquanta anys. Els marits a casa, les fans omplint el Sant Jordi –aforament reduït i encara així uns 8.000 espectadors– i ells, Los Pecos, els germans Francisco Javier Herrero i Pedro José, 128 anys, cantant dues hores en un xou sense complicacions.
El duo madrileny dels anys 70 va tornar el públic a l’adolescència
“Aquesta nit tornem a l’adolescència!”, es promet Encarni Soria, acompanyada de la seva germana Rosa, fans de Los Pecos des de sempre, o sigui cinquanta anys. Els marits a casa, les fans omplint el Sant Jordi –aforament reduït i encara així uns 8.000 espectadors– i ells, Los Pecos, els germans Francisco Javier Herrero i Pedro José, 128 anys, cantant dues hores en un xou sense complicacions.
Tornar a sentir-se adolescents dues hores, ni més ni menys. La nostàlgia ven entrades i Los Pecos les van esgotar ahir a la nit de manera que ja han programat un altre Sant Jordi el 28 de desembre, dia dels sants innocents i dels fans de Los Pecos, el lliurament del qual continua sent remarcable. I que fidelitat!
Els Pecos ja no llueixen cabellera ni pantalons acampanats i amb els anys han guanyat rostre de país raonablement desenvolupat. Avui són dos artistes molt professionals que vesteixen de fosc, com els cantants de categoria i del veí país francès.
Lee tambiénSergio Lozano
Pedro José –el ros no, l’altre– s’emociona al saludar Barcelona, “aquesta ciutat que tant ens estima”. I l’adora! La mateixa ciutat, la mateixa muntanya, en la qual una adolescent de 15 anys va perdre la vida un dia d’abril del 1980 en què Los Pecos actuaven al teatre del parc d’atraccions de Montjuic. Una estampida. “Vaig estar en aquell concert, encara que la majoria ni ens assabentem de la tragèdia. Pensava quina pena, perquè aquella nena estaria avui aquí, com totes nosaltres”, assenyala Encarni Soria.
El públic balla, s’aixeca i és capaç de taral·lejar totes les cançons, les lletres de les quals –diuen– són boniques, gens obscenes –a diferència d’algunes d’ara– i donen samfaina a l’amor, que, com els àrbitres de futbol, unes vegades et dona i d’altres te’n treu.
Els germans, madrilenys, capitalitzen amb tota dignitat vocal els bons records d’adolescència i una posada en escena sòbria alhora que elegant, com deien els dependents de les sabateries per convèncer el client.
Pedro va compondre i compon “amb vint, amb 30 i amb 63 anys i m’agradaria continuar fent cançons però cap no té la màgia com les dels primers anys”. I ataquen Juani, pur Pecos, seguida de Y te’n vas, cançons sense grans complicacions que, tot i això, no incorren en el cursi.
Els Pecos ho van donar tot, les fans també. El Sant Jordi va viure això que anomenen connexió, comunió i coses per l’estil encara que no és exagerat parlar d’una fusió de principi a final la màxima expressió del qual es va esdevenir amb dues de les cançons més cèlebres de la transició espanyola (deixant a part el Mare, dedicat com el seu nom indica a les mares que ho donaven tot). Ens referim a Háblame de tu: públic fent salts i corejant, ovació dreta de cinc minuts i crits de “!Pecos! Pecos!”. La cançó reivindicava el 1979 escoltar l’altre…
I la traca final amb Acordes, aquella cançó en la qual s’enalteix l’insomni per imperatius amorosos: “Jo no dormia i al cap de poca estona moria per ser absent de tu/ l’endemà naixia i lluitava per sobreviure”.
Quina manera de passar-ho bé la de Los Pecos i els seus fans! A uns i a d’altres els anys se li estan posant bé.
Cultura
